CAMINANT EN ESTAT D’ALERTA. BARIDÀ

Caminant en estat d’alerta. Baridà és un projecte fotogràfic sobre tot allò que el pas del temps ha fet invisible en una vall del Prepirineu. Les sèries que l’integren, resultat de la pràctica fotogràfica en caminades i vagareigs, parteixen d’un record personal i s’expandeixen cap al passat amb la voluntat d’evocar, tal com llampegueja en l’instant d’un perill, allò que els cicles naturals i una inèrcia cultural han desplaçat cap als llimbs de la invisibilitat. L’acceptació d’aquesta invisibilitat constitueix una mena de document de barbàrie, una visió ahistòrica i conformista del món que té per finalitat un consum col·lectiu que ens redimeix d’una mirada crítica sobre el passat i el territori.

Les fotografies documenten el vagareig i en darrera instància construeixen una visió fragmentada i inacabada del paisatge, però també són documents que visualitzen idees: l’itinerari com a praxis de l’exploració i metàfora d’un trànsit, la necessitat de qüestionar tot el que sembla immutable o la tensió entre una noció del paisatge aïllada en el temps pur i la pulsió històrica. Finalment les fotografies –o sigui, el meu paisatge- constitueixen l’indici de la meva experiència.

El caràcter indicial de la fotografia analògica és consubstancial al projecte ja que les mateixes fotografies que documenten les caminades i els rastres sobre el territori sempre són un suport físic, sigui una pel·lícula o un paper, amb la petja de la llum reflectida pels objectes davant de l’òptica de la càmera. Aquestes petges s’integren en una cadena d’indicis d’orígens remots cadascun dels quals precedeix el següent. Per sobre d’aquesta estratigrafia imaginada passejo per un paisatge heretat seguint els vestigis de paisatges anteriors que ja no existeixen, fent(-me) fotografies que enregistren un present que en ser documentat passa automàticament a ser pretèrit i que, finalment, constitueixen l’indici i l’única prova de la meva pràctica. La fotografia final es pot interpretar com la representació d’un estat de qüestió o com una imatge que vol atrapar tot el passat. Per tant el procés fotogràfic afegeix una càrrega significativa suplementària al projecte i cada fotografia es converteix en una imatge-metàfora de tots els instants pretèrits.

Cada fotografia és un acte d’autoafirmació, ja que es tracta del meu apunt visual: d’on vinc, cap a on vaig, on soc i què veig. I d’aquest estat fàcilment es deriva cap a l’autoretrat. La representació del cos en una celebració dels sentits és una metàfora del qui viu el seu món interior i allunya els propis límits a mesura que continua la seva exploració. Però més enllà de la representació, fer i fer-me fotografies mentre camino confereix a la pràctica fotogràfica un caràcter absolut sobre la pròpia experiència ja que em permet estar a una banda i a l’altra de la càmera. D’aquesta manera la càmera fotogràfica, que separa el món en dues realitats que mai poden coincidir, es converteix en un dispositiu mitjançant el qual el fotògraf pot transitar entre les dues realitats aparentment incompatibles: memòria/història, vius/morts, lloc/territori.